Del contacte diari amb persones (treballadores) que es troben en situació d'atur en puc treure moltes vivències, experiències, anècdotes, etc. però poques conclusions clares. És a dir, intentar estandarditzar grups o col·lectius per definir-ne les dificultats i les possibles actuacions (orientacions) és força difícil.
La situació laboral a Catalunya, segons les dades de l'E.P.A. (1T-2010), és que tenim 676.200 persones aturades que representen el 17,9%. El panorama, tot i els diferents matisos, és tant clar com dur, el que no està tant clar és la dimensió i les conseqüències que tota aquesta combinació de factors poden generar si no som capaços d'adaptar les solucions que estem intentant trobar a la realitat dels problemes que estem vivint.
Una dona amb 55 anys aturada després de molts anys treballant en al mateixa empresa o un jove de 30 aturat des de fa quasi dos anys són dos casos que podem trobar fàcilment avui pel carrer. Segurament també els podríem haver trobat fa quinze o disset anys (ens hauria costat una mica més que avui ¿?). Els casos poden ser iguals però el context en el que es troben no, ni tampoc serveixen els mateixos recursos i ni les mateixes estratègies per sortir-se'n.
La dona fa dos mesos que es troba a l'atur i entre llàgrimes comentava que ho veu molt negre, que ja s'ha apuntat en diverses borses, que vol fer un curs d'informàtica, que... no sap on pot anar més.
El jove, que està apunt d'esgotar la prestació d'atur (quasi dos anys), espera silenciós mentre jo li pregunto sobre la seva escassa formació i arronsa les espatlles quan la qüestió fa referència al què ha estat fent durant els dos darrers anys. Ara creu que potser hauria de fer algun curs per veure si troba feina en un altre sector ....
Som conscients d'on ens trobem?, som conscients de quines actituds son les que ens ajudaran superar aquest llarg camí ?.
El pes específic de l'individu en aquests casos (situacions) hi juga un paper determinant, fet que queda demostrat en la majoria de dispositius d'orientació laboral (basats en sessions individuals a partir de les que es plantegen complements grupals). La realitat actual situa aquests dispositius públics davant d'una combinació de factors: reducció d'ofertes, increment de demandants, diversitat de perfils, volum d'usuaris, ... que els avoca cap a una progressiva sensació d'asfíxia.
Donar resposta a un problema que “sempre” ha existit amb una solució que “sempre” hem utilitzat potser un bon raonament (basat en l'experiència) per tractar de solucionar un problema sempre i quan tots els factors que hi intervenen siguin sempre els mateixos (entorns estables). Tal i com ja he dit, el cas que ens ocupa presenta un problema antic (persones aturades) en un context en continua evolució i amb gran variabilitat de factors. Per tant, la capacitat d'adaptació, flexibilitat i actualització dels dispositius ha de ser l'eina que els faci més efectius i ajustats a la realitat socio-laboral que estem vivint.
És necessari que aquesta reflexió sorgeixi dels serveis públics, no només pel seu bon funcionament si no per poder a la vegada transmetre aquests valors als usuaris que s'hi adrecen buscant que algú els agafi per la mà i els acompanyi caminant amb els ulls embenats cap al camí de sortida (molts cops cap a la sortida d'emergència).Imatges; jurtverson i LeeCarson (Flickr)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada